La digitalització ha transformat radicalment la societat, fent que les fronteres entre el món analògic i el digital siguin cada cop més difuses. Aquest context exigeix repensar les competències essencials per a la ciutadania, situant les competències digitals al centre de la formació humana, social i acadèmica.

Més enllà de la tècnica: comprendre i viure la digitalitat

Les competències digitals impliquen molt més que dominar dispositius o aplicacions. Inclouen la capacitat de treure’n el màxim profit pel desenvolupament personal i professional, a la vegada qüestionar la tecnologia, entendre’n els límits i evitar la dependència d’algoritmes.

Són essencials:

  • Pensament crític per discernir informació i evitar manipulacions.
  • Gestió de la privacitat i la seguretat digital com a dret fonamental.
  • Creació i comunicació responsable de continguts, entenent l’impacte social de les accions en línia.
  • Autoregulació i gestió del temps de pantalla, especialment en infants i adolescents.
  • Ètica digital i consciència tant dels potencials que ens ofereix la tecnologia com dels seus riscos.

L’impacte de la IA i la necessitat d’una alfabetització crítica

La irrupció de la intel·ligència artificial ha accelerat la transformació digital, aportant oportunitats però també nous possibles perills. Davant d’això, també agafa molta importància l’alfabetització mediàtica i informacional, que esdevé clau per entendre el funcionament d’aquests sistemes i prendre decisions ben informades.

El paper fonamental de l’escola i la mirada educativa

  • L’escola no pot dimitir del seu paper d’acompanyament. No totes les famílies tenen les eines o les competències per guiar els infants en l’ús crític i saludable de la tecnologia. L’escola ha d’assumir la responsabilitat d’oferir una alfabetització digital universal i crítica, per evitar desigualtats socials i culturals.
  • La relació educativa és central. Massa sovint es posa el focus en la tecnologia o en la disciplina, però el que realment transforma és la relació educativa. Cal un professorat implicat, que entengui la complexitat del món dels joves i que sigui capaç d’acompanyar-los en la construcció del sentit, també en l’àmbit digital. El docent ha de ser referent i guia, no només transmissor de continguts.
  • La necessitat de revisar actituds docents. L’educació requereix empatia, capacitat d’escolta i voluntat d’entendre els nous contextos, inclòs el digital. El docent ha d’adaptar-se els nous escenaris i reptes que ens planteja l’ús intensiu de la tecnologia.
  • El valor de l’acompanyament i la mirada humana. L’escola ha de ser un espai de trobada, diàleg i construcció de sentit, on es pugui parlar de riscos, oportunitats i límits de la tecnologia. Només així es pot garantir una formació integral que protegeixi el benestar i els drets dels infants i adolescents.

Estem davant, doncs, de grans potencialitats i a la vegada perills que treuen el cap davant de tots aquests reptes:

  • Potencials: La tecnologia pot ser una eina d’aprenentatge, creativitat i inclusió, però només si s’utilitza amb intencionalitat pedagògica i sentit crític.
  • Perills: L’ús descontrolat o acrític pot afavorir l’aïllament, la desinformació, l’addicció o la pèrdua de capacitat de reflexió. Sense acompanyament adult, els riscos augmenten, especialment entre els més vulnerables.

Per tot això, les competències digitals són ja competències ciutadanes de primer ordre. Però la seva adquisició no pot recaure només en les famílies ni en la tecnologia per si mateixa. L’escola ha d’assumir el lideratge, amb una mirada educativa centrada en la relació, l’acompanyament i la construcció de sentit. Només així es podrà garantir una formació humana i acadèmica que prepari els infants i adolescents per viure plenament —i críticament— en un món cada cop més digitalitzat.