Imagineu que el propietari d’una fàbrica de cotxes se’n va al Parlament i demana que posin més impostos i més controls als cotxes. Sona sospitós, oi?

Doncs és exactament el que està passant amb la intel·ligència artificial. Directius d’OpenAI, Microsoft o Google han passat pels parlaments d’arreu repetint el mateix missatge: «Si us plau, reguleu-nos, que la IA és perillosa». A primera vista sembla una mostra de responsabilitat. Però, i si també fos una jugada mestra d’estratègia empresarial? Vull parlar-vos d’un concepte que ens ajuda a entendre-ho: la captura regulatòria.

El fossat del castell

Els castells medievals tenien un fossat perquè ningú s’hi pogués acostar. En economia hi ha una imatge equivalent: el fossat regulatori. I el mètode per construir-lo té nom propi, la captura regulatòria, una idea que va formular l’economista George Stigler als anys setanta: el sector regulat acaba influint en les regles que l’haurien de controlar.

Com es tradueix això en la IA? Imaginem una llei que exigeixi, per crear un model, una auditoria de seguretat de deu milions d’euros i un equip de cinquanta advocats. Per a una gran tecnològica, és una xavalla. Per a una startup nascuda en un garatge o per a un grup de recerca universitari, és un mur infranquejable. Amb l’excusa de la seguretat, els grans es garanteixen un oligopoli legal.

No és cap novetat. Ho hem vist a la banca, a la farmàcia i a les telecomunicacions: qui té més múscul acaba escrivint les normes.

L’amenaça del codi obert

Qui fa més por a les grans empreses? El codi obert. Permet que un ajuntament, una pime o una universitat es descarregui un model, el millori i l’utilitzi sense pagar cap subscripció a una companyia nord-americana. És, literalment, democratitzar la tecnologia.

Cal matisar que no totes les grans pensen igual: Meta ha apostat pel codi obert, i a Europa ho fa Mistral. Però les empreses que viuen de models tancats han alimentat un discurs segons el qual el codi obert és «perillós». Fins i tot han signat declaracions que comparen el risc de la IA amb les pandèmies o la guerra nuclear. Sí, és una mica paradoxal: si la teva tecnologia pot destruir el món, potser és millor que només la tinguis tu.

Yann LeCun, premi Turing i durant anys cap d’IA de Meta, ho ha resumit bé: frenar el codi obert no ens fa més segurs, només concentra el poder en pocs gegants.

I això ens toca de prop. El Barcelona Supercomputing Center, dins del projecte AINA de la Generalitat, ha publicat models oberts que funcionen en català. Si el codi obert es frena «per seguretat», el primer que perdem són els models propis, i les llengües minoritàries tornen a dependre d’algú altre.

La cortina de fum

Mentre els polítics i els telenotícies debaten si la IA prendrà consciència d’aquí a trenta anys i ens exterminarà com a Terminator, de què no parlem? Dels problemes d’avui:

  • L’entrenament dels models amb obres protegides per drets d’autor sense compensar els creadors.
  • La vulneració de la nostra privadesa.
  • L’enorme consum d’aigua i energia dels centres de dades.
  • Les condicions dels treballadors del Sud Global que etiqueten dades. A Kenya, segons una investigació de la revista Time de 2023, cobraven menys de dos dòlars l’hora per revisar contingut tòxic.

Parlar d’amenaces de ciència-ficció resulta molt còmode: així no cal parlar del copyright ni de l’impacte real d’avui.

Seure a la taula (i escriure la carta)

Hi ha una dita política: «Si no t’asseus a la taula, ets al menú». Les grans empreses s’hi han assegut, i fins i tot s’han ofert a redactar la carta. Sam Altman ho va fer davant el Senat dels EUA el 2023, proposant una agència de llicències.

I encara hi ha un detall revelador. Ara que les regles arriben de debò, com l’AI Act europeu, molts han canviat el discurs i pressionen per endarrerir-les o suavitzar-les. Quan la regulació els venia a mida, la demanaven; quan els incomoda, la frenen.

Vull ser just: alguns d’aquests directius potser ho creuen sincerament, i la IA té riscos reals que cal abordar. La qüestió no és si regular o no, sinó qui escriu les regles i a mida de qui.

Per què un cavall de Troia?

Perquè el regal és la seguretat i la responsabilitat, però a dins hi va el domini del mercat.

Què podem fer? Exigir una regulació proporcional a la mida de cada actor, que protegeixi el codi obert i les pimes, i que a la taula hi hagi també universitats, societat civil i administracions.

La IA cal regular-la, sí. Però si qui dibuixa el castell és qui hi viu dins, fixeu-vos bé en qui queda fora.